Aluminosis, Carbonatació i Pirites

Algunes de les patologies que escurcen la vida dels elements constructius realitzats amb formigó són les derivades de l’ús de ciment aluminós, la corrosió per carbonatació del formigó, i l’ús d’àrids contaminats (pirites) en l’elaboració dels formigons.

 

ALUMINOSIS

Es tracta de la transformació de determinats aluminatos càlcics hidratats, cristal·litzats de forma hexagonal i d’estructura metastable, en altres aluminatos càlcics hidratats cristal·litzats en forma cúbica.

Aquest fenomen comporta una pèrdua de la resistència del formigó i un augment de la porositat. Aquestes patologies seran més o menys greus en funció del contingut de ciment per metre cúbic utilitzat, de la relació aigua/ciment inicial, del procés de fabricació i del procés de guarit.

Els elements constructius afectats per aquesta patologia són els forjats formats per biguetes autorresistents o pretesades i sense xapa de compressió.

La gravetat del problema es concentra en tots aquells locals susceptibles de rebre humitats, com poden ser els sostres baix coberta, els forjats sanitaris i tots aquells locals que es diuen locals humits.

Les lesions aparents en les biguetes són fissures i esquerdes i taques d’òxid. Per detectar un problema de aluminosis s’haurà de sotmetre a una anàlisi química una o diverses mostres (tastos), que determinin l’existència o no de ciment aluminós, a més d’altres assajos com la difracció de rajos X que serveix per detectar el grau de transformació la porositat.

aluminosis 1 enhebra rehabilita aluminosis 2 enhebra rehabilita


Tractament: Consisteix en el reforç d’aquells elements que es troben deteriorats. A més dels reforços és convenient realitzar una rehabilitació general dels elements comuns de l’edifici (façanes, mitgeres..) a fi d’aconseguir la màxima protecció i l’eliminació d’humitats.



 

pilar carbonatacionCARBONATACIÓ

En la hidratació del ciment (reacció entre el ciment i l’aigua) es formen, entre uns altres, quantitats importants de *Ca(OH)2, anomenat també portlandita, que atorga al conjunt un caràcter eminentment bàsic i que oscil·la entre 12 i 13 en valors de *Ph (protector de l’armadura). Amb el temps, el CO2 de l’atmosfera passa a través dels porus del formigó, es combina amb els compostos químics d’aquest, principalment amb l’hidròxid càlcic, i arriba a formar carbonats càlcics, seguint la coneguda reacció de l’adormiment de calç aèria. La transformació progressiva dels hidròxids càlcics en carbonats càlcics provoca el descens del caràcter bàsic fins a valors de *Ph de 8 a 9, fins i tot inferiors, que fan desaparèixer la protecció química que suposa el *pH bàsic (12−13) de cara a la corrosió de les armadures. La corrosió es produeix al llarg de tota la superfície de l’armadura i això implica el consegüent augment de volum de l’acer i, posteriorment, l’aparició d’esquerdes en l’element constructiu.

Cal fer constar que la carbonatació comporta una sèrie de millores que serien excel·lents si es tractés d’un formigó sense armar. Aquestes característiques favorables són la major resistència mecànica del formigó, l’augment de la impermeabilitat superficial i millor comportament respecte a les dissolucions agressives.

Per diagnosticar elements de formigó sospitosos de presentar carbonatació, se solen emprar diversos mètodes: des d’una simple inspecció ocular, a la utilització d’anàlisis químiques i microscòpics. Per detectar, a primera vista, les patologies causades per la carbonatació serà necessari buscar en principi taques d’òxid i esquerdes longitudinals que segueixin l’adreça probable de l’armadura. La manera més clara de detectar aquesta patologia és mitjançant un procediment químic, basat en la reacció de la fenolftaleïna amb l’hidròxid càlcic.

Tractament: Es repicarà el formigó danyat per mitjans mecànics o manuals fins a la zona de l’armadura. Si la patologia està molt avançada s’haurà de plantejar algun sistema de reforç.



 

piritasPIRITES

Els àrids constitueixen el 70-80% del volum total del formigó i són essencials per definir la seva existència. La utilització d’àrids contaminats amb pirites per a la confecció de formigons, provoca una patologia en els elements de formigó realitzats in situ, consistent en la total desintegració dels elements que es troben en contacte amb l’exterior. Aquests àrids reaccionen amb el ciment donant compostos expansius que destrueixen completament la massa de formigó. Aquesta patologia ocasionarà esquerdes i despreniments produïts per l’increment en el volum de la massa de formigó. Seran esquerdes de gran amplitud, en forma radial, partint d’un nucli fosc o esquerdes de tracció sensiblement perpendiculars entre elles i esteses a la totalitat de la massa. Els despreniments seran superficials al voltant d’un nucli de pirites gairebé sempre envoltat d’una aurèola blanca.

Tractament: Protecció del formigó vist mitjançant un tractament a base de morters amb resines o altres que impedeixin el contacte amb l’aire de la cara externa del formigó.