Recentment hem finalitzat la rehabilitació integral de diversos habitatges d’estil modernista situades en una finca règia de l’Eixample dret barceloní. El mes destacable d’aquesta rehabilitació és que s’han conservat els elements més característics d’aquest tipus d’habitatges com sòn, entre uns altres, els paviments comunment anomenats “hidràulics” però que en aquest cas, curiosament, es tracta de mosaic tipus Nolla. Per la seva singularitat, aprofitem aquest post en el qual els mostrem algunes imatges dels treballs realitzats per explicar a grans trets les característiques i diferències entre tots dos tipus de paviments:
Mosaic tipus Nolla: El mosaic està confeccionat per petites peces de gres ceràmic, de 10x10cm o 5x5cm o de formes poligonals, monocromes o amb un petit dibuix. Amb elles es realitzen composicions que cobreixen tota la superfície del sòl. Poden ser composicions tretes dels catàlegs de les companyies que ho fabriquen o dissenys a gust del client i/o arquitecte. Es va començar a fabricar a Anglaterra en la dècada de 1850. A Espanya va ser Miguel Nolla de Reus i establert a Meliana (València) qui va fer la primera patent i va començar a fabricar-ho en 1863. No va ser l’únic, altres fabricants van ser Mosaics Pinyó, també a València o Isidre Llevat de Reus; encara que Nolla va ser el més prestigiós i el que dóna nom a aquest tipus de paviment. Amb l’aparició del mosaic hidràulic el seu ús va disminuir, ja que la seva col·locació i manteniment era més car que el paviment hidràulic.
Paviment Hidràulic: Amb l’aparició del ciment es comencen a realitzar a partir de 1860 els paviments hidràulics, consistents, bàsicament, en una fina capa de ciment acolorit sobre una base de ciment. En peces de, principalment, 25x25cm la seva acceptació pel públic va ser immediata, eclipsant a altres tipus de paviments. A això van contribuir el seu baix cost econòmic i l’aposta dels primers grans fabricadors, com *Orsolà i Solà o *Escofet, per dissenyadors i arquitectes de prestigi per a la realització dels dibuixos. Van sorgir fàbriques per tota la geografia espanyola, encara que sens dubte la més prestigiosa de totes va ser la barcelonina Escofet, per la qualitat del ciment utilitzat i especialment per la qualitat dels seus dissenys, per a ella van treballar arquitectes com Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch, Enric Sagnier o dibuixants com Josep Pascó o Alexandre de Riquer.
La primacia de paviment més popular va ser total fins a la dècada de 1960, moment en el qual van tancar gairebé totes les fàbriques. En la majoria dels casos els seus arxius es van perdre, les màquines i motlles de realització de les rajoles es van vendre a països del nord d’Àfrica i les fàbriques es van derrocar. Els particulars van començar a substituir-los per sòls més moderns i menys recarregats i durant les dècades de 1970 a 2000 van ser simplement material d’enderroc. Ara s’han convertit en un dels símbols del Modernisme i de Barcelona. Els panots que cobreixen les voreres de Barcelona (des de 1906) són també paviments hidràulics, només que sense la capa superficial acolorida.